En aquest segon capítol de Converses a Pista parlem amb l’Albert Astals, un dels voluntaris més actius i estimats del Club Atlètic Castellar. Tot va començar gairebé per casualitat, però de seguida va descobrir que col·laborar amb el club li permetia tornar a viure l’atletisme des de primera línia, amb la il·lusió de qui ho sent de veritat.
L’Albert no només arriba d’hora i ajuda amb tot, sinó que ho fa sempre amb un somriure, compartint moments amb la seva família i gaudint de l’ambient únic que es crea a cada competició. En aquesta conversa, ens parla de valors, d’anècdotes, de compromís i d’un futur que imagina encara més inclusiu i amb més noies a pista. I sí, també hi ha espai per parlar de botifarres, medalles guanyades amb les mans a la butxaca i fins i tot de menjar ràpid.
1. Com vas començar a col·laborar amb el Club Atlètic Castellar?
Aquest any, a la reunió de principi de temporada, el Fran va proposar el tema i vaig pensar que estaria bé. A més, he pogut tornar a viure l’atletisme a peu de pista, i la veritat és que m’ha fet molt feliç.
2. Què és el que et motiva a seguir implicat, competició rere competició?
Primer, l’ambient que es crea entre els col·laboradors.
He estat en quatre competicions, i en totes m’ho he passat molt bé.
Gaudeixo de l’atletisme, de la competició i de l’esforç dels atletes en primera persona.
3. Quina és la part del voluntariat que més gaudeixes?
Jo crec que totes: des de la convocatòria, passant per la preparació del material, les pessigolles a la panxa perquè tot surti bé, i la satisfacció final de veure que ha sortit molt bé i podem anar a casa ben satisfets de la feina feta.
4. Com és compartir aquesta passió per l’atletisme amb la teva família?
Es porta bé. Jo potser soc més competitiu i apassionat; la Núria és més calmada i pràctica.
Ens complementem molt bé: quan jo em passo d’impetuós, ella em fa tocar de peus a terra.
Ara he après, gràcies a ella, que el Jan competeix per passar-ho bé, per estar amb els seus amics, per xerrar, per gaudir de l’esport… I si cau alguna marca, fantàstic. Si no, cap problema: la celebració està garantida.
5. Et veiem a tot arreu: arribant d’hora, ajudant amb el material, animant… Com t’organitzes per arribar a tot?
Aquí la resposta és molt fàcil.
Si t’agrada el que fas, és molt fàcil fer-ho bé.
A més, si et diuen que has d’estar a una hora, i et compromets, has de ser seriós i ser-hi puntual.
És diferent si t’ofereixes a preparar la barbacoa: has d’estar molt abans per preparar la brasa, perquè a les 9 del matí comencen a arribar participants i famílies, i segur que agraeixen un cafè calentet i un entrepà de botifarra o cansalada a la brasa.
6. Si haguessis de definir el Club Atlètic Castellar amb tres paraules, quines triaries?
Aquesta també és fàcil… PETIT GRAN CLUB.
Va, siguem seriosos:
INCLUSIU – FAMILIAR – ACOLLIDOR.
7. Has viscut alguna situació curiosa o divertida que et faci somriure només de pensar-hi?
Doncs sí! El Jan era sub10 de segon any i es va classificar per a la final d’alçada del Memorial Natàlia Amiel.
Va saltar amb pantalons de xandall, amb les mans a la butxaca, i va quedar segon!
Quan marxàvem de la pista li vaig dir: “Ni se t’acudeixi treure’t la medalla, que avui vaig inflat com una patata presumint de fill.” 😏
8. Quin consell donaries a altres famílies que potser es plantegen col·laborar amb el club però encara no s’han decidit?
Que no tinguin mandra.
És així de senzill: no tenir mandra i afrontar una jornada amb positivitat i un somriure a la boca.
Si apliquen aquestes tres coses, segur que repeteixen.
A més, tindran l’oportunitat (perquè tant el Fran com el Ferran ho procuren) d’estar a prop del seu fill/filla mentre competeix, i això és molt gratificant.
9. Com veus l’evolució del club en els últims anys? Has notat canvis importants?
Aquesta és més complicada, perquè fa relativament poc que som al club.
Crec que evoluciona positivament: a l’escola cada cop hi ha més nens, les instal·lacions es van millorant a poc a poc… Tenim unes pistes amb una projecció a nivell de Catalunya (per prestacions i paisatge) brutal.
Per altra banda, crec que a nivell d’entrenadors hem de promocionar aquests nois i noies joves que estan vetllant per la base del club (que són els més petits).
Hi ha cops que no hi pensem, però amb l’edat que tenen estan fent una tasca importantíssima, a més de compaginar-ho amb els estudis i altres tasques.
Els hauríem de valorar més del que ho fem.
10. Creus que l’atletisme és un bon espai per educar valors als joves? N’hi ha algun que destacaries?
Per descomptat.
Valors als joves i als no tan joves.
Tu saps quina lliçó de vida és veure la grada plena de la pista coberta, aplaudint l’esforç de tots els atletes, siguin del club que siguin?
Aplaudint quan arriba l’últim, patint quan algú ensopega amb una tanca… gaudint.
No en destacaré un, sinó dos: Respecte i Amistat.
11. Hi ha alguna figura dins del club que t’hagi inspirat especialment?
Sí, esclar. Com he dit abans, els més joves són una inspiració.
I ara és una oportunitat per fer públic el meu agraïment a: l’Àngel, el Lluís, el Marc, l’Eric Haba, l’Anna, l’Oleguer, l’Akram, el Feliu, el Ferran,i totes les Laies, en especial a la Laia Romero, que a mi personalment m’ha sorprès. Tot i la seva joventut, està gestionant d’una manera excel·lent un equip de nois i noies amb unes edats més que difícils.
12. Què t’agradaria veure en el futur del Club Atlètic Castellar?
Doncs una cosa que em faria molta il·lusió seria veure un equip femení Sub10, Sub12 i Sub14 participant en Campionats de Catalunya per clubs i en Campionats de Catalunya de relleus.
13. I per acabar… Fa poc han obert un McDonald’s a Castellar. Com a pare d’atletes i voluntari del club… crisi nutricional o oportunitat per a un premi després d’una bona competició?
Això depèn de com s’enfoqui.
Tots sabem que aquesta classe de menjar no és saludable.
Però sobretot no és saludable si se n’abusa.
Un premi després d’una bona competició seria un bon plat de macarrons recepta de l’avi Albert.
Però tots sabem que, de tant en tant, el “va, que anirem a fer una hamburguesa” és una bona motivació… una hamburguesa que pot ser del Viena.
Tampoc és bo obsessionar-se amb dietes saludables i estrictes per a infants.
Com a anècdota: quan jo competia a Sabadell, vaig anar al metge de l’equip, “el Guti”, que era metge de la selecció espanyola d’handbol, i li vaig demanar que em fes una dieta per rendir millor. I em va dir:
– Quants anys tens?
– 17.
– Doncs menja uns bons plats de cigrons, mongetes i el que et posin els pares a taula. Aquesta és la millor dieta. Au, passa…
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)