HISTÒRIA

Resulta extremadament complicat historiar l'atletisme castellarenc en tan poc espai degut a l'enorme quantitat d'èxits, gestions i organització d'esdeveniments que ha deparat la pràctica d'aquest esport a la nostra vila. Davant això, anirem pel cantó de la reducció a allò que creiem que és fonamental de tal manera que molts fets històrics i persones vinculades no quedaran esmentades per manca d'espai, tot demanant disculpes abans de començar.

Orígens: l'Associació de Pares del Col.legi El Casal (1974-1978):

Encara que hi ha precedents individuals de pràctica atlètica prou qualificada però molt localitzada als anys 50 i 60 (per exemple el sexagenari castellarenc Pere Lladó estigué a la Selecció Catalana de Cross als Campionats d'Espanya de Lasarte el 1957), es pot dir que l'atletisme castellarenc organitzat a través d'una entitat s'inicia amb l'Associació de Pares del col·legi El Casal en el moment que s'inscrigueren l'any 1974 per a participar en un programa d'atletisme de TVE anomenat Torneo. La necessitat de comptar amb atletes en moltes especialitats atlètiques i la motivació de ser vistos en l'única televisió que hi havia a l'època, va engrescar molta gent en el projecte i un pare de l'escola, Ramon Montllor, atleta en actiu de la Joventut Atlètica Sabadell, es va dedicar a entrenar a una bona colla de nens del Casal. Els èxits no es férem esperar i així, entre 1974 i 1975, van ser finalistes de Torneo, van sortir vàries vegades per televisió i començaren a aparèixer algunes actuacions individuals molt destacades. Així, el castellarenc Xavi Ballester batia el rècord d'Espanya de 2000 metres infantil, essent el primer que baixava de la barrera dels 6 minuts (amb 5.54) que el va dur a ser campió de Catalunya de 2000 metres infantil, i campió de Catalunya de cross.

L'atleta Xavier Ballester d'alguna manera fou el capdavanter de tot un moviment de grans atletes que mica en mica van anar sortint al poble. El seu currículum resulta avui en dia impressionant: en els anys que estigué en actiu (1974-1983), Ballester fou campió d'Espanya cadet de 1500, campió de Catalunya de 1500 i 300, quart als Campionats d’Europa cadets de 1500, i la millor marca europea de l'any a la mateixa distància. Va ser vàries vegades a la selecció espanyola juvenil, també a la selecció catalana als 800 metres, seleccionat per als Campionats d'Europa júnior, i un llarg etcètera.

Altres atletes que donaren grans alegries en aquests inicis de l'atletisme foren Joan Manel Sesé, Carles Puente, Joan Iglesias, Carles Lajarín i Jaume Pané. En Joan Manel Sesé va fer la segona millor marca d'Espanya en 1000 metres obstacles cadet (1979) i també sots-campió de Catalunya a la mateixa distància. Per altra banda en Carles Puente fou campió de Catalunya de cross (1977); a més, als 1000 metres en pista aconseguí la tercera millor marca d'Espanya i fou guanyador de deu crossos en un any. Un altre dels històrics fou Joan Iglesias, que fou campió de Catalunya aleví, infantil, cadet i juvenil de salt d'alçada . També en alçada un altre castellarenc aconseguí la sisena millor marca espanyola cadet i en velocitat Jaume Pané va aconseguir ser campió de Catalunya de 80 metres tanques infantil.

Aquests pioners de l'atletisme castellarenc aconseguiren dur el nom de Castellar molt lluny i així, els anys dels Ballester, Iglesias, Puente, Sagrera, Sesé, Pané, Lajarín, etc. sempre hi havia mínimes per disputar el Campionat d'Espanya de les seves categories. Tots ells pertanyien a la Joventut Atlètica Sabadell i la majoria eren originaris de l'escola El Casal.



Club Atlètic El Casal (1978-1983)

Davant la contradicció que representava que correguessin en competicions no escolar per un club forani, els pares de l'escola El Casal decidiren fundar el club d'atletisme castellarenc << El Casal>> a una reunió a les instal·lacions de l'escola el 21 de Setembre de 1978, on es va designar la següent Junta Directiva: President, Francesc Sagrera; sots-president, Gregorio P.Sánchez; secretari, Lluís Navarro; tresorer, Jaume Gual; i vocals, Ramon Rusiñol, Ramon Montllor i Josep Maria Ballester.

Tot i que abans l’Associació de Pares El Casal ja havia organitzat alguns festivals atlètics escolars, és a partir d'aquest moment quan s'inicia l'enorme poder organitzatiu que arriba fins els nostres dies. Així, aquell any s'endegà el cross Vila de Castellar amb plena vigència i prestigi fins a l'actualitat i al 1979, a instàncies del primer ajuntament democràtic, es va fer la I Cursa Popular de Castellar i cada any per la festa major es va anar fent, superant algun any la xifra de 1000 inscrits el 1987.

D'aquella cursa va sortir molta gent interessada per l'atletisme com ara J.M. Giménez, V. Gatell, J. Comasòlives, J. Permanyer, etc., que van entrar al Club Atlètic El Casal, molts d'ells orientant-se per les curses de fons. L'any 1980 més de 30 atletes del Casal van córrer la marató de Barcelona i onze van baixar de la barrera de les 3 hores. Alguns d'ells es van especialitzar en l'entrenament de les noves promocions i van entrar a treballar a la Junta, de manera que s'arribà a un nombre molt considerable de gent dedicada desinteressadament a l'atletisme castellarenc.

Els anys del Club Atlètic El Casal foren els de la consolidació de l'atletisme a Castellar com una activitat integrada ala poble amb un nombre important d'atletes i una Junta molt engrescada dirigida per Vicenç Gatell (1982-1984). Ja a partir del 1978 es va muntar un equip que va participar a la Lliga Catalana , i a l'any 1982 accedia a la Segona Divisió, la qual cosa volia dir estar entre els 20 primers clubs de Catalunya. En tot cas, hi havia un problema molt greu: molts èxits dels nois, molts atletes populars corrent curses, però o bé s'entrenava pels carrers (i així sortien només fondistes), o bé en qualsevol camp de futbol mínimament habilitat o a les instal·lacions de l'escola o, els més afortunats, emigraven a entrenar a Sabadell. Mica en mica era un clamor la demanda d'unes pistes i ja pràcticament s'havia convertit en una petició històrica quan ja hi ha escrits al 1974! signats per Ramon Montllor sobre aquest tema. A la fi, l'Ajuntament assumiria la demanda, però seran construïdes a dos quilòmetres del poble, a la carretera de Terrassa i amb una corda de només 300 metres, que si bé ha servit per entrenar un bon nombre d'atletes castellarencs, alguns acabant sent campions de Catalunya, també és innegable que ha tingut el defecte del seu aïllament respecte del poble, de tal manera que actualment i després de molts anys demanant-ho, hem aconseguit unes noves pistes de qualitat, amb 400 metres de corda, de tartan i dins l'àrea urbana.



Club Atlètic Castellar

En una reunió del setembre de 1983 s'acordà canviar el nom de Club Atlètic El Casal pel de Club Atlètic Castellar per tal d'obrir amb el nom l'atletisme a tot el poble. Es parlà en aquells moments que l'atletisme a Castellar havia assolit la majoria d'edat; hi ha una junta que rutlla molt, s'escriu a la Forja que hi ha més de 100 atletes federats i no es para d'organitzar competicions o crear-ne de noves. El president en aquells moments era Vicenç Gatell, tot i que l'any 1985 fou reemplaçat per Marcel·lí Estebanell. L'any següent va tornar Vicenç Gatell i el 1988 va ser substituït per Lluís Navarro que fou president fins el 1990. En aquest any va ésser en Ramón Montllor que el substituí al càrrec, després vingué el Jaume Gual (1993-1995), i des de fa més de set anys fins el dia d'avui, l'Oriol Sagrera.

També és cert que a nivell de dades atlètiques s'observa a partir de 1984 un petit descens que coincideix amb la baixada a la Quarta Divisió i el fitxatge pel Barça de Xavier Ballester. Aquesta davallada canvia de sentit a partir de 1986 en què s'aconsegueix ascendir altre cop a Tercera Divisió i apareixen nous atletes, com Antoni Creus, que es converteix aquell any en sots-campió de Catalunya de 400 metres tanques i començarà una progressió fins avui dia que portarà a guanyar vàries vegades el campionat de Catalunya i l'any 1992 tercer als campionats d'Espanya absoluts a la prova de 400 metres tanques.

Aquesta millora paulatina del CAC es va poder apreciar al sopar de germanor del 1987, on la Forja deia que va assistir la xifra de 170 persones. El més constatable, en tot cas, és la capacitat d'organització del CAC; el 1989 li és concedida la celebració dels Campionats Provincials de Cross i en vista de l'enorme èxit i de com es va abocar tothom en aquell esdeveniment, l'any següent, 1990, se li atorgà al CAC la celebració dels Campionats de Catalunya de Cross, tot coincidint amb els actes del 75è aniversari de la Federació Catalana d'Atletisme.

També en aquells anys passà un dels fets més tristos en la història del CAC; el fondista Pere Hernández mort atropellat per un cotxe quan estava entrenant per la vorera d'una carretera (6-9-89); l'impacte de la història provocarà que des de llavors el Cross Vila de Castellar es complementi amb la qualificació de Memorial Pere Hernández.

Un altre dels esdeveniments remarcables d'aquells anys és que com a conseqüència de sortir escollida Barcelona com a seu olímpica, es va iniciar una gran campanya a favor del Comitè Olímpic Català i foren molts els del CAC que treballaren entusiàsticament amb aquest objectiu; el Club Atlètic Castellar es va convertir en un del punters en aquesta reclamació històrica encara pendent.

Els inicis dels noranta coincideixen amb la celebració del la Milla Urbana de Castellar vinculada a la Setmana de la Joventut i organitzada pel CAC fins a l'actualitat cada cop amb més acceptació, arrel i participació al poble. A més a més, aquests són anys on els atletes dels entrenadors Josep Maria Jiménez, Àngel Galobart i Salvador Arrabal comencen a donar notables fruits i es té un equip molt competitiu que aconsegueix la Segona Divisió, hi ha un excel·lent grup de fondistes, arrelen marxadors veterans que aconsegueixen títols a nivell europeu, hi ha una contínua promoció que dona alegries i base per al futur. Malgrat tot això i el pes contundent de la història d'una entitat amb vint anys a l'esquena i quasi amb els mateixos dirigents, s’arriba a conflictes personals el 1993 que no resolen unes eleccions internes i un grup minoritari de socis i membres de la Junta Directiva opten per la divisió i funden la Joventut Atlètica Castellar (1993).

A partir d'aquests moments i amb molt confusionisme inicial, el Club Atlètic Castellar tira endavant, segueix organitzant el Cross Vila de Castellar, la Milla Urbana, participa a la Lliga i aconsegueix mantenir-se a Segona Divisió com si res hagués afectat al club (1994); mica en mica es va augmentant la promoció, el treball de monitors en escoles i s'arriba al 1995 en què entra l'actual Junta Directiva del CAC que es caracteritza per ser molt jove amb una mitja de 30 anys i que és aquesta: president, Oriol Sagrera (fill del primer president), sots-president, Juan Pedro López; secretari, Benjamí Benedicto; tresorer, Josep Llobet; director tècnic, Joan Manel Sesé i vocals, Manel Pané i Josep Comasòlives. És una Junta amb molta empenta i molt bon humor, i amb molts anys de dedicació a la pràctica atlètica (no exagerem que si sumem els quilòmetres fets per cadascú d'ells superen les deu voltes al món corrent) i moltes ganes de tirar endavant un projecte de molts anys d'història amb germanor i harmonia per estima a l'atletisme i al poble. Això es traduí el 1996 en un any ple d'èxits qualitatius i quantitatius, aconseguint campionats d'Europa, campionats d'Espanya, de Catalunya, rècord del món, manteniment de l'equip entre els vint primers catalans, organització de cinc esdeveniments en un any, participació en 115 competicions al llarg de la temporada, acreditar més de 100 atletes competint en alguna especialitat, treballar amb monitors en quatre centres docents castellarencs, etc., i tot això, no gràcies solament al treball completament desinteressat d'aquesta Junta, sinó també a la gran resposta donada al poble tant des del suport de l'Ajuntament com del recolzament de més de 100 socis i de la tasca callada, però constant, d'entrenadors com Josep Maria Giménez, Manel Hoyo, Joan Manel Sesé o Àngel Galobart que estan oferint un ampli reguitzell d'atletes que formen la gran família del CAC.


 La nova etapa marcada per la construcció de les noves pistes d'atletisme:

A partir del 1999 i amb la construcció de les noves pistes municipals de Castellar, el panorama canvia radicalment i el club comença a créixer d’una manera espectacular. A partir d’aquest fet, tota la infrastructura creada per la Junta Directiva va començar a donar més fruits i es va ampliar el nombre d’activitats, de socis, de nens/es i de bons resultats d’una manera qualitativament i quantitativament notòria. Per exemple, si mirem el llistat d’atletes amb títol oficial català, estatal o europeu l’any 1999 el resultat és de 9. Dos anys més tard, al 2001van ser 29!!! I a dia d’avui, i sense haver acabat encara l’any ja sumem més de 50 títols (només comptabilitzant els infants que varen ser campions de Catalunya per Equips infantil masculí el juny a Igualada, o el sots-campionat català per equips aconseguit pels alevins a la mateixa jornada sumen més de quaranta atletes del CAC obtingueren títol oficial).

Amb molt d’esforç i dedicació hem aconseguit una de les pedreres més importants i consolidada d’arreu de Catalunya, amb més de 80 nens/es de Castellar i voltants matriculats a l’Escola d’Atletisme, una escola amb l’objectiu principal de gaudir de l’atletisme, d’educar en l’esport, en la salut i en valors de convivència, i no pas en voler fer figures olímpiques amb nens/es de 6 a 14 anys.

Un altre focus d’activitats del CAC ha estat l’organització de competicions i a hores d’ara hem fet el XXV Cross Vila de Castellar al novembre, la XIV Milla Urbana al març, la XX Cursa Popular de Castellar al setembre i una setmana més tard la VI Cursa de Fons pujada i Baixada a Cadafalch que aquest any ha estat Campionat de Catalunya de Proves de Muntanya. A això se li afegeix l’organització de proves de control, crossos escolars, mítings,...

El CAC, a més, porta més de 25 anys participant a la Lliga catalana d’Atletisme, a on el 1999 assolí una fita històrica al pujar a la primera divisió catalana. A l’any següent, vàrem aconseguir un digníssim descens després de batre’ns de tu a tu contra els millors equips catalans. Que hi ha algun altre club de Castellar del Vallès pot dir el mateix?

Del CAC, a més, apareixen atletes de primer nivell català com una Montse Bergadà que porte un lustre dominant totes les especialitats dels fons, i ha fet que dintre del món de les curses molts associïn el CAC amb ella o amb un Pere Ordóñez guanyador de moltes proves de fons prestigioses a nivell comarcal, o uns il·lustres veterans com els Manolo Hoyo, Juan Pedro López, Josep Pons,  Antoni Jaramillo, Josep Permanyer, Josep Mª Bea, Àngel Galobart, Toni Creus, Joan Sesé, Manolo Vázquez i un llarg etcètera que han assolit molts títols a tots els nivells i han donat gran caliu a l’ambient de l’atletisme local.

A més s’ha ampliat l’oferta de monitors d’entrenadors i monitors en els darrers anys i en els darrers anys han estat els Joan Sesé, Jónathan López, Manolo Hoyo, Àngel Galobart, Manel Navas, Lluís García, Marc Giménez,... I així podríem seguir recordant que cada any celebrem vàries tiberiades de germanor amb més de 200 comensals i amb un gran ambient, que a les pistes a dos quarts de vuit de la tarda a vegades hi ha més de setanta atletes entrenant a la vegada (fa cinc anys no arribaven a ser més de 20 a les antigues pistes), que tenim un conserge quaranta hores a la setmana i un xicot a la secretaria que val molt.

Per últim assenyalar que des de l’octubre d’enguany tenim nova junta ja que l’anterior, que ja portava set anys, deixà el seu càrrec per passar a ser col·laboradors i deixar que altres socis s’impliquessin aquesta tasca. La veritat és que això ha donat resultat i, mantenint-se a la nova junta dues persones de l’antiga (El Joan Sesé i el Juan Pedro) , la nova Junta Directiva la formen: President: Vicenç Gatell (que ja ho fou dues vegades als anys 80), Vice-president: Juan Pedro López, Responsable Tècnic: Joan Sesé, Secretari: Àngel Vilalta, Tresorer: Joan García i Vocal: Ángel Cortés. A ella li donem tots els ànims del món a que tirin endavant la tasca de donar vida a l’atletisme local.

El C.A.C. 2002-2005.  La gran família creix.

La darrera vegada que vàrem historiar el Club Atlètic Castellar el vam deixar en un moment dolç: es feia l’acte d’inauguració de les flamants noves pistes d’atletisme, es començaven a realitzar actes per a la commemoració del 25è aniversari (corredors de les 25 hores de relleus) i s’iniciava  la gestió d’una nova Junta Directiva a la qual entraven nous components i canvi de president. Tres anys més tard tenim que el CAC ha continuat progressant en la línia d’una millora tan en quantitat de corredors com en qualitat. El CAC s’ha anat engrandint convertint-se en una entitat amb més de 300 socis i 150 corredors. La incipient escola d’atletisme ha anat a més i ha donat cabuda a moltes noves generacions de jovent castellarenc que ha tingut les primeres referències d’un món atlètic fascinant. De fet força contextualitzat en la mateixa dinàmica de creixement de la Vila. A més, això ha nodrit a l’entitat amb un augment constant en el nombre de monitors i entrenadors i als històrics Joan Sesé, Manel Hoyo, Àngel Galobart o el mateix Jonathan López s’han anat incorporant monitors com Lluís García, Pau Cabello, Mònica López, Marc Giménez, Manel Navas, Alex Berdie, etc. Un CAC estructurat per categories que ha anat fent equips en quasi totes elles amb uns resultats força bons i en aquest sentit cal esmentar el nodrit grup de veterans (en alguns entrenaments arribant a la trentena) que han significat un constant element dinamitzador i ambiental a les tardes atlètiques locals amb un entrenador, Manel Hoyo, que ha aconseguit forces èxits personals i dels seus pupils on destaca una cada cop més gran incorporació femenina.Sense voler ser exhaustius ni carregar un article amb centenars de dades no podem deixar d’esmentar la quantitat ingent de títols oficials del darrer trienni. Començant pels veterans, un fantàstic Manolo Real fou tercer al Campionat d’Espanya de veterans a la prova dels 100km.: l’ultrafondista del CAC tornà a baixar de les 10 hores a Santander. Aquell mateix 2004 Manolo Hoyo tornava a ser campió de Catalunya de veterans als 10.000 metres a Sabadell, a més acompanyat al 5000 metres per l’Antonio Jaramillo, com l’any anterior ho van ser a Cornellà i l’any següent a Manresa , a més del Joan Olivé que fou bronze als 1500 metres, plata de Josep Permanyer als 5000m. (i sisè d’Espanya als 800m. A Tarragona).
A més, acompanyats en pòdiums pel sector femení de Montse Bergadà, Anna Martí, Maria Granados, Anna Gil, etc.

Si anem als joves de la promoció també els èxits han estat constants especialment amb la generació del 1989 (amb afegits d’altres anys propers) que han aconseguit la fita de ser quatre anys consecutius campions de Catalunya per equips en categoria masculina  i un quart lloc en fèmines. Això ha conllevat també molts títols individuals a diverses proves a nivell català per una generació increïble on trobem en nois els noms de Alex Moreno, Adrià Cortés, Xavi Rubio, Toni Pozo, David López, Jordi Gamito, Albert Vidal, Jordi Graells, Dani Mulas, Ruben Miranda, Marc Godoy, Omar Vizuete, etc i en noies les Mònica Córdoba, Anna Olivé, Carla Ibáñez, Glòria Cordoba, Amanda Giménez, Paula Centeno, Aida González, Montse Méndez, Marta de Juan, Marta López, etc. A més això ha suposat un CAC viatger  per la responsabilitat de representar al CAC a diversos campionats d’Espanya per haver realitzat les  mínimes exigides un bon grapat d’atletes o bé representant la selecció catalana en un munt de campionats, fins i tot internacionals, de tal manera que s’han recorregut la pell de brau de Madrid a Santiago, Huelva, València, Cuenca, Palència, etc. Registrant grans resultants com pòdiums individuals en pista coberta per un increïble migfondista com és David López, o per equips en cros un sotscampionat estatal de la Mònica Córdoba i en Toni Pozo i el més espectacular: el campionat d’Espanya individual d’Omar Vizuete a Huelva un 3 de juliol del 2004.

Aquesta gran generació ha tingut ja mostres de ser imitada per les noves pedreres i tant l’any passat (terceres) com aquest(segones) les infantil del 1992-1993 s’han plantat amb els millors resultats per equips de la història del CAC i algunes de llurs components també han assolit pòdiums individuals com la corredora de tanques Eva Navarro que fou una espectacular sotscampiona catalana de 80 o les perxistes Sandra González i Alexandra Bayo o la llançadora Mònica Frolian, mentre els nois de la mateixa generació també foren podium, bronze, i els alevins sotscampions i a nivell individual un campió de catalunya de pistya coberta amb els 2000 m. De Sergi Vellido i a l’aire lliure també al més alt es plantà Bru Vidal a la perxa i en pòdium,s es pogué veure els Joan Carles Vidal, Aitor Rios, Marc Vela, Marc Gallego, etc. Dels alevins a més destacar el campionat de Catalunya 4x60m. De les noves bales del CAC: Alex Garcia, Joan Carles Vidal, Marc Vela i Bru Vidal.

Aquesta empenta de les noves generacions ha dinamitzat tot el CAC i bons resultats s’han vist a totes les edats com ara en el mes difícils, els absoluts, els sèniors. Alla als Campionats de Catalunya un impressionat Pere Ordóñez, un dels millors fondistes que ha donat el Vallès, fou sostcampió de Catalunya dels 3000 obstacles , mentre als 4x100m el CAC fou quart amb un gran record de 44.31 i amb Vizuete, Artigas, Villanueva i el tot terreny Pombo. Cal esmentar també una de les figures més fulgurant que han sortit els darrers temps dins del CAC, es tracta de Pere Rondon que en un any polveritzà els records CAC de mitja marató (envoltat de keniates a Barcelona fou sisè) i 10000metres on a Mataró quedà sisè de Catalunya. Per últim, és d’un gran valor tant la marca com el quart lloc al campionat de Catalunya de decatló de Jonathan López, el esportista 10 del CAC.

Altra gran notícia dels darrers temps és que el CAC al 2005 ha tornat a pujar a Primera Divisió de la Lliga Catalana d’atletisme (era cantat amb tantes millores) i li desitgem un a estada més llarga que en l’anterior ocasió. A> més, per primer cop s’assolí la participació d’un equip femení que va actuar molt per sobre de les millors espectatives i va estar a molt pocs punts de pujar a primera divisió. Ànims a aquestes noies que poden anar molt amunt.

També el CAC ha continuat organitzant les tradicionals milla urbana (14 edicions), cursa popular (26 edicions) pujada i baixada a Catafau (10 edicions) i el Cros Vila de Castellar- Memorial Pere Hernández (28 ena edició) totes amb molt d’èxit, a més ha estat organitzador de campionats de Catalunya, de crossos escolars, mitings , controls en un constant capacitat de funcionar en qualsevol front amb la feina de gran quantitat de voluntaris. Cal esmentar , per la seva vessant simpàtica, l’organització el més de juliol d’una cursa social  (THE TOGORES) de 10km per acomiadar la temporada abans de les vacances que any rera any ha augmenat en nombre de persones i aquest darrer 2005 acabà amb un sopar de més de 200 comensals.

A nivell de juntes , el 14 de desembre del 2004 vingué la inesperada dimisió del president Vicenç Gatell i es va colocar de manera provisional fins que passin els quatre anys, el vicepresident Joan Pere López, un històric amb quasi 20 anys de dedicació i estima a l’esport castellarenc. Hi ha nous membres a la Junta Directiva com  el Josep Maria Giménez i el Sebastià Vivas que complementen la gestió amb l’Angel Vilalta, Angel Cortés, Joan Garcia, Joan Sesé i Joan Pere López, a més hi ha des de fa dos any una nova secretària d’una gran eficiència que es diu Anna i un senyor conserge, el Toni, sempre disposat a col·laborar i tenir les pistes ”como los chorros del oro” de netes que ens les guarda. A més, tenim la iaia del CAC, la Maria, que és l’àvia d’una atleta i ve a totes les curses (amb fred o calor) a ser la primera animadora (ja és una institució) . A més, nous col·laboradors estan fent possible una pàgina web que ja ha estat visitada 25000 cops i la culpa rau especialment en una dedicació a fer fotos de tots els esdeveniments en nombre de més de 5000 diferents i estèticament genials que comença a ser ja un altre dels grans patrimonis del CAC.

En conclusió, una història constant, viva, progressiva,  de centenars de persones arreplegades a Castellar per una afició i una estima sana, sense recerca de notorietat social, que han fet possible entre tots el que avui en dia és ja una gran institució de Castellar del Vallès: el seu Club Atlètic Castellar.